“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 26 de març del 2018

ANNA GRIMM. MEMORIA MORTAL


«La maldat es podia expressar de moltes maneres i la tortura d’un ésser indefens era una de les més horribles .»

Anna Grimm. Memòria Morta de Montse Sanjuan
Tres. Podríem dir que aquest és el número clau en aquesta novel·la. Tres anys són els que ha tardat la Montse Sanjuan a treure la tercera novel·la de la Sergent Grimm, i ho fa al número tres de la nova col·lecció de Pagès Editors: Lo Marraco Negre. Triple tres, doncs.

Aquesta vegada la sergent Anna Grimm s'haurà d'enfrontar a dos casos a l'hora. Dues trames que correran paral·leles fins al final de la novel·la, resolent-se quasi al mateix temps. Per una banda haurà d'esbrinar qui és l'assassí de la família Boronat, uns reputats joiers de Lleida, sent aquest el cas principal a investigar; per altra cantó, ajudarà al mosso de la seva unitat, Pau Caralt a resoldre l'assassinat del seu germà petit, que va tenir lloc vint-i-cinc anys enrere, reobrint el cas per poder encausar al culpable. Les dues trames tenen els seus orígens al passat: la dels joiers es remunta als anys compresos entre 1939-1951 i de la postguerra i el del petit Genís Caralt a finals a l’any 1988.

Si hi ha un dels casos que ens colpeix de valent, ens esgarrinxa l’ànima i ens deixa sense respiració, és la del petit Genis Caralt. Enfrontar-nos a la màxima depravació humana, adonar-nos com un psicòpata és capaç de torturar una criatura indefensa, no pot deixar indiferent a ningú, donant-nos que pensar. Fins on pot arribar la maldat humana?
Sí bé es cert que l'assassinat dels joiers tampoc ens deixarà indiferents, i farà que ens qüestionem la veracitat d'una promesa feta en circumstàncies adverses o els llaços afectius que uneixen, o haurien unir, als membres d’una família. Què estem disposats a fer per cobdícia?

La novel·la arrenca amb un pròleg — escrit en primera persona, en veu de, Adelaida,  la mare d'en Genís i en Pau Caralt — que colpeja al lector per la seva duresa, pels fets que ens hi explica. Que pot haver pitjor que la mort d'un fill?
L'epíleg que tanca la novel·la també ens deixa sentir la veu de l'Adelaida, vint-i-cinc anys després,  tot i que les circumstàncies són molt diferents... la seva veu ens tornarà a colpir.

L'equip de la Sergent Grimm és el mateix que vàrem conèixer als anteriors llibres.  Seguirem veient com el caporal Magrinyà substitut d'en Boades, segueix volent imposar el seu criteri i no perdrà ocasió de voler qüestionar a la sergent, sense arribar a aconseguir-ho .

«El seu equip li era fidel. Només així podia treballar. El Sergi era la nota discordat, però els seus comentaris li suposaven un repte.»

La Montse Sanjuan segueix presentant-nos uns personatges reals, creïbles al cent per cent. Gent que té una vida fora de la feina. Uns personatges treballats, del primer al últim, que ajuden a fer que entris encara més en la història.
El gruix de l'acció se situa a la ciutat de Lleida, per la que passejarem de la mà de l'autora com si talment estiguéssim al bell mig de la capital de ponent. Les descripcions són molt acurades, no passen per alt cap detall. També anirem a Barcelona i a Castell de Noguera, per tal de poder resoldre els casos.
El lector anirà seguint les investigacions al mateix temps que l'equip de la Sergent Grimm. Veurem com van avançant o retrocedint, depenent dels girs que dóna la història, i és que sí que l'autora sap mantenir el suspens fins a l'últim moment, despistant al lector amb diferents girs argumentals.

Els qui ja coneixem a l’Anna Grimm, notarem petits canvis significatius en el personatge, al que em vist evolucionar llibre darrera llibre. En aquesta ocasió veurem una Anna una mica més propera, menys distant amb els problemes dels altres, capaç de mostrar-se afectuosa amb el seu col·laborador... Sense deixar de ser la persona solitària i introvertida que ha estat sempre. És un personatge sòlid i rodo, que atrapa al lector amb les seves virtuts i els seus defectes.

Però l'evolució no es queda només en el personatge. La Montse Sanjuan fa un salt qualitatiu força important. La seva maduresa com a escriptora és més que evident. Seguim gaudint de la seva prosa àgil, planera, on no hi ha lloc per tecnicismes que ens podríem fer perdre el fil. Una prosa que marca un ritme frenètic, ajudada per la brevetat dels capítols, que ens enganxarà des del pròleg fins a l'epíleg.


«La cobdícia havia estat el motor de tot el cas. La dels vells Boronat, que en una situació límit es van aprofitar de la situació, i la de la seva neta [...]»


5 comentaris :

  1. Llegit, en breu la ressenya. Crec que al donar més paper als companys de l'Anna Grimm, ha enriquit molt la sèrie.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies,bruixeta. Les teues paraules sempre generoses em fan molt feliç. Una abraçada!!!

    ResponElimina
  3. Ui ui, aquest el llegiré més aviat que tard, així que de moment no llegeixo la ressenya, que no en vull saber res fins que caigui.

    ResponElimina
  4. Apa, cap als pendents. Després de llegir el segon, no fa pas massa, em preguntava per quan el tercer. Pregunta resolta

    ResponElimina