“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 26 de febrer de 2018

JUSTO





« La conciencia es un tumor que no se puede extirpar, o naces sin ella o la cargas toda la vida.»

Arribes al punt final. Tanques el llibre i tanques els ulls. Vols, necessites, tens la necessita vital de paladejar cadascuna de les paraules, de les frases, dels signes de puntuació que hi apareixen. Assaborir, a poc a poc, delectant de cada capítol, cada pàgina, cada paraula. Saps que no estarà molt de temps a la prestatgeria, que sortirà aviat i sovint d'ella, perquè et caldrà rellegir aquest o aquell fragment, aquest o aquell capítol, que el seu record perdurarà en la teva memòria, perquè no pots ni vols oblidar el que has llegit. Per què ets conscient que tardaràs molt de temps en llegir quelcom tant sublim, tan perfecte.

Pocs llibres arriben tant i en tan poc temps. És curt. No arriba a dues-centes pàgines. Però és immens. No espereu trobar una trama trepidant o un misteri per resoldre, ni tan sols esbrinar qui és l'assassí (aviat ho sabem), ni tan sols una successió de girs inesperats, perquè d'això no n'hi ha. Hi trobarem LITERATURA, en majúscules. Tindrem l'immens plaer de llegir una novel·la negra, fosca, sòrdida, diferent de totes les que hàgim llegit fins ara. Escrita amb una prosa delicada, subtil. Pura poesia. Una narració que llisca com el suau llençol de seda, mentre ens embolcalla dins de la trama.

 Carlos Bassas se'ns presenta com un gran prestidigitador de les paraules, com l'encantador de serps que ens hipnotitza amb la seva prosa. Juga amb tots i cada un dels termes i fa que el lector sigui participi d'aquest sensual joc, on els mots ballen al so que l'autor els marca, configurant la perfecta coreografia que és la trama.

Amb unes descripcions fetes a força de fines pinzellades, de traç segur i ferm, que ens donaran tota la informació necessària perquè ens fem un retrat exhaustiu de llocs i personatges. Escrita en primera persona, des del fluix de consciència de Justo, el protagonista, i amb un estil directe. Fent servir frases curtes, lapidaries, paràgrafs curts, que diuen tot el que han de dir i on no sobra, i molt més important no falta ni una sola coma, ni un sol punt, ni mitja paraula, Carlos Bassas ens parla de la nostàlgia d'un temps i un lloc.
Si abans deia que el fil conductor era Justo, el personatge principal de la novel·la no és altra que la ciutat de Barcelona. Una Barcelona que pocs reconeixen com a seva, que ha canviat, que segueix canviant cada dia que passa. L'autor ens porta de la mà pels seus carrers més emblemàtics, pel barri de la Ribera, santa Caterina, sant Pere, ara anomenat el Born, i ens mostra aquella Barcelona, que tot i trepitjar-la cada dia, poca gent veu. Ens mostra la decadència dels seus carrers, les seves places, els seus comerços que canvien constantment; uns barris convertits en el que ningú vol que siguin, que els han canviat a cop de voluntat d'uns pocs per desgrat de molts. Un passeig per les entranyes d'una ciutat que ja pocs reconeixem com la nostra.

«Ahora Barcelona es una ciudad pija.
No la reconoce ni la madre que la parió.» (pàg 92)

Amb les poques pàgines que ja he mencionat que té la novel·la, Carlos Bassas ens presenta una història negra, dura i descarnada, on la violència, la sang i fetge, els morts... pul·lulen per les seves pàgines revestides amb una pàtina de nostàlgia per un temps cada cop més allunyat, per uns carrers cada cop més desconeguts i per una ciutat que és víctima dels seus propis errors; tot mentre es porta a terme una venjança per uns fets ocorreguts cinquanta anys enrere i la missió sagrada de mantenir el precari equilibri entre el i el Mal.


«La única ventaja de los desheredados es su invisibilidad; el día que les dé por levantarse en armas, formarán el ejercito más letal de la historia. » (pàg 185)

1 comentari :

  1. He llegit molt bones crítiques, i a més el fet d'estar localitzada en la meva ciutat natal és un factor positiu afegit.

    ResponElimina