“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 4 de desembre de 2017

CONDUCE RÁPIDO


«Sabía que su suerte podría cambiar en cualquier momento. Hay veces en las que uno se ve obligado a ser conservador y otras en las que es necesario arriesgar.»

Conduce rápido de Diego Ameixeiras
Quan no coneixes gens a un autor, però la seva obra et ve recomanada per una persona a qui aprecies i de qui valores molt el seu criteri, no pots dubtar gens ni mica en comprar els seus llibres, l'èxit està assegurat. Això és el que em va passar a mi amb aquesta petita gran joia. Després vaig tenir la gran sort de poder escoltar a l'autor parlar de la seva obra, de conèixer-lo, i si m'hagués quedat un mínim de dubte, s'haguera esvaït del tot.

Diego Ameixeiras ens presenta una novel·la coral, on tots els seus protagonistes, i en són uns quants, tenen el mateix protagonisme. Són gent que es situa un esglaó per sota de l'últim escalafó social. Persones sense res a pedrer, ja no els queda res de res, i molt (tot) a guanyar. Personatges que viuen la  seva vida com si es tractés d'una timba de cartes, esperant tenir aquella mà amb la que poder guanyar —encara que només sigui una vegada— la partida, però que sempre els toca tira de farol per poder sobreviure.

L'acció es situa en una ciutat, Santiago de Compostela, de la que tots coneixem la cara amable, la turística, la de les postals i els fulletons propagandístics. I de la que ell ens mostra l'altra basant: la menys agradable, els baixos fons, la cara que mai es renta, la que no interessa a ningú, la que no ven.

I així Santiago es converteix en un personatge més, al costat de 10 quilos de droga. 10 kg de cocaïna que Bruno es troba a la platja després d'una turmenta. Bruno buscarà la complicitat de Samuel i la seva germana Erika, —dos germans que es busquen la vida furtant als turistes que es passegen per la ciutat— per vendre la farlopa als mateixos narcos que l'han perdut. Sembla que per una vegada són ells els qui tenen un repoker d'asos, però la vida no sempre és el que sembla i mai està del costat dels perdedors.

L'autor divideix l'obra en cinc parts, que corresponen cada una a un dia de la setmana, de dilluns a divendres. I subdivideix cada part en capítols breus que vénen marcats per les hores en les quals va succeint la trama. Donant agilitat i rapidesa a una lectura que ens té atrapats des de les primeres línees.

«Conduce rápido», ho deia al principi, és una petita gran joia de només 150 pàgines. Una novel·la dura, cruel, violenta i descarnada com ho és la vida dels seus protagonistes. Escrita amb les paraules justes, sense perdre's en disquisicions o descripcions que moltes vegades només són palla. Fent servir un estil directe, ple de diàlegs contundents, que donen encara més rapidesa a la lectura. El ritme és més que ràpid, rapidíssim, com aquesta conducció a la qual fa referència el títol de la novel·la.
  

«—[...] ¿Me vas a matar? Imposible. Tu no te atreves, sólo eres un montón de mierda. Tienes una puta navaja y ya te crees el rey del mundo.» (pàg. 83)


1 comentari :

  1. El tinc pendent des de fa poc, però crec que serà dels que se salten la cua d'espera

    ResponElimina