“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dimecres, 1 de febrer de 2017

LA FILLA ESBORRADA


«La Laura es troba en aquell punt que oscil·la entre les històries de pirates i princeses i els somnis robats.»
La filla esborrada
Quan obres un llibre de Margarida Aritzeta saps que vibraràs des de la primera paraula fins al punt final; que les emocions estaran a flor de pell durant tota la lectura; que serà difícil trobar el moment de deixar reposar el llibre, que voldràs més i més, fins a arribar al final que sempre se't volgués massa aviat, que voldràs més. I aquesta és la grandesa d'una escriptora que no pot ser considerada d'una altra manera que com una de les grans plomes de la literatura catalana actual, per mèrits propis.
 Una autora que ens captiva per la prosa senzilla; per la riquesa del llenguatge i domini de la llengua: per la fluïdesa narrativa: pel gust pel detall; per la magnífica ambientació; per uns personatges reals, rodons, que veiem evolucionar al llarg de tota la historia, que ens enamoren.
Un ritme de lectura àgil, que ens el marca el ritme de l’escriptura. Descripcions fetes a base de petites pinzellades, com  en un  quadre.

«La filla esborrada»  és una història d’amor, de passions, on Margarida Aritzeta, ens fa un dibuix policromàtic d’un gran ventall de sentiments i passions, des dels més purs i nobles als més vils i rastreres; passant per la innocència candida de la Laura als instints més baixos d’en Franz, el professor de música; i també és una història  de vencedors, però sobretot de vençuts; que ens parla de la ingenuïtat d’una noia de casa bona, que vol ser com les seves companyes de classe de música, sense saber el que allò significa; que s’agafa a en Gabriel com a un clau roent, que el converteix en la seva taula de salvació, depèn d'ell, no té ningú més. A poc a poc s'anirà enamorant d'ell, somia amb passar la resta de la seva vida al seu costat, sense grans pretensions, ella que ho havia tingut tot.

Amb la ben entesa d’explicar-nos la història d’amor de la Laura i en Gabriel; el veritable origen de la Carlota, Margarida Aritzeta, a «La filla esborrada» ens presenta una novel·la que reflecteix el temps de la postguerra espanyola, les acaballes de la II Guerra Mundial; ens dibuixa una societat on les diferencies de classes són moltes, on hi ha vencedors i perdedors; però on també trobem inconformistes, insurgents: els maquis;una societat tancada i  fosca, on les regles són massa estrictes per una noieta com la Laura.

«—No em facis riure! —respon son pare—. Qui has de triar,tu? Les noies de bona família no trien res.» (pàg. 85)

Una obra ben documentada, rigorosa, en la qual l’autora dota el text de credibilitat històrica sense deixar de banda la part novel·lada del relat. Un relat que ella mateixa ens diu, al final del llibre, que res del que ens explica ha passat tal com ella ens ho relata, però que si és cert que parteix de dues històries reals que van passar a Lleó i a prop de Reus respectivament.  

Tota la història està narrada en tercera persona, amb un narrador omniscient que ens va explicant tot el que succeeix a cadascun dels protagonistes, però hi ha un parell de capítols que qui ens parla és en Bru, el germà petit de la Laura, i ho fa en primera persona,  amb la innocència de la seva curta edat ens posa de manifest que els grans menteixen, o almenys no diuen tota la veritat, i és que tots i cada un dels personatges de «La filla esborrada» amaguen secrets. Uns, com la Laura, per la vergonya d’haver sofert un trauma i imaginar obstinadament la seva venjança; altres, com el Gabriel, per la lluita antifranquista que el fa viure ocult en les muntanyes amb un grup de maquis; d’altres, com en Franz, un passat fosc i tèrbol.


«I volia robar-la, com en una novel·la que havien d’escriure entre tots dos.» (pàg. 39)



2 comentaris :

  1. M'ha arribat aquesta setmana. Fa ràbia quan tens ganes de llegir-lo però ja estàs llegint dos llibres alhora i saps que haurà d'esperar :D :D

    ResponElimina
  2. Un comentari esplèndid, Núria. És tan difícil parlar de tot el que hi ha a la novel·la sense anticipar cap de les sorpreses que es trobarà el lector!!! Moltes gràcies. I felicitsts una vegada més per la teva manera de fer crítica!!

    ResponElimina