PATRIA

«De la cárcel se sale alguna vez. De la tumba no se sale nunca.»

«Patria» ens apropa a un dels episodis més foscos de la història d’Espanya: el terrorisme d’ETA. Ens relata la història de dues famílies que transiten de l'amistat a l'odi i la rancúnia. Miren i Bittori van mantenir una estreta amistat en la seva adolescència fins que el «conflicte» va irrompre en les seves vides. Dues amigues que anaven per monges, fins que a la seva vida es creuen dos amics: companys de mus, de societat gastronòmica i sortides amb bicicleta. Un matrimoni amb tres fills, l’altra amb dos; un dels amics empresari fet a si mateix, començant de zero, l’altre obrer a una fàbrica. Idees radicals dels fills adoptades en extrem per un dels pares. Una societat dividida per una trista i crua realitat.

«Patria» arrenca el mateix dia que ETA anuncia l'abandonament de les armes. Quan sembla que, a poc a poc, tot pot tornar a la «normalitat»; sí és que per les víctimes hi ha tal normalitat. Víctimes que l'únic que volen és tornar a casa seva, al seu poble. I això és el que fa Bittori, tornar a casa seva. I que és el que es troba? L'hostilitat de tot el poble, que passa de ser víctima a ser jutjada com a botxí. I ella l'únic que vol és entendre, comprendre que dimonis va passar, perquè van matar al Txato si ell era basc, parlava basc i no va parlar espanyol fins als cinc anys!, si donava feina als seus compatriotes... Això i morir saben qui va disparar al seu marit i perdonant i sent perdonada pels botxins del Txato.

Fernando Aramburu ens presenta uns personatges complexes, amb una forta càrrega psicològica, humans, i per sobre de tot molt creïbles.

Les dues amigues, Miren i Bittori, encarnen a la perfecció la figura del matriarcat basc. Són dones dominants i viscerals. Tot i les seves diferències, s'assemblen moltíssim: les dues són tossudes com a mules, desconfiades, no els hi agraden les parelles dels seus respectius fills; volen que els marits els facin costat amb els seus raonaments. L'una parla amb la figura de Sant Ignasi de Loyola, demanant-li favors; l'altra perd tota la fe quan li maten el marit.

Els dos amics, Joxian i el Txato descreguts en política, encara que la política marcarà les seves vides. En Txato és valent, poder inclús temerari, que no es deixa intimidar per les amenaces; en Joxian més covard s'aparta de l'amic quan les coses van mal dades, troba refugi en el seu hort i els seus conills.

L'autor ens endinsa en el món d'ETA a través de la figura de Joxe Mari, el fill gran de la Miren i en Joxian, un nano de fortes conviccions que arriba a dir que per «la causa basca» mataria a un familiar. Amb diversos crims de sang a l'esquena, és empresonat i sotmès a la política de dispersió dels presos bascos. Tardarà disset anys a penedir-se dels seus actes i demanar perdó a les víctimes.

«Patria» és, tot i la seva llargada, una novel·la de lectura fàcil i ràpida. Organitzada en capítols curts, esquitxats d' analèpsies que ens ajudaran a entendre la relació de les dues famílies i la dels membres de cada una d'elles. Amb una prosa impecable, neta, senzilla i directa que ens fa gaudir de la lectura. Lectura de la qual no sortirem indemnes.

Si busquem una novel·la on l'autor es mostri neutral en la controvèrsia, aquesta no és «Patria», en cap moment, Aramburu, amaga el que pensa, del cantó de qui està. L'autor ens dibuixa l'oblit a què són sotmeses les víctimes, denuncia el paper de l'església —amb la figura del capellà del poble, que és abertzale i sap com persuadir als seus feligresos —. Però ho fa d'una manera neta, sense sermons, ni grans discursos; presentant-nos uns fets indiscutibles. I sincerament, qui és capaç de parlar d'aquest tema sense prendre partit?

«Las chapuzas son impropias de vascos (Joxe Mari). El miedo para el que lo necesite (Jokin).» (pàg. 166)