“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 4 de desembre de 2017

CONDUCE RÁPIDO


«Sabía que su suerte podría cambiar en cualquier momento. Hay veces en las que uno se ve obligado a ser conservador y otras en las que es necesario arriesgar.»

Conduce rápido de Diego Ameixeiras
Quan no coneixes gens a un autor, però la seva obra et ve recomanada per una persona a qui aprecies i de qui valores molt el seu criteri, no pots dubtar gens ni mica en comprar els seus llibres, l'èxit està assegurat. Això és el que em va passar a mi amb aquesta petita gran joia. Després vaig tenir la gran sort de poder escoltar a l'autor parlar de la seva obra, de conèixer-lo, i si m'hagués quedat un mínim de dubte, s'haguera esvaït del tot.

Diego Ameixeiras ens presenta una novel·la coral, on tots els seus protagonistes, i en són uns quants, tenen el mateix protagonisme. Són gent que es situa un esglaó per sota de l'últim escalafó social. Persones sense res a pedrer, ja no els queda res de res, i molt (tot) a guanyar. Personatges que viuen la  seva vida com si es tractés d'una timba de cartes, esperant tenir aquella mà amb la que poder guanyar —encara que només sigui una vegada— la partida, però que sempre els toca tira de farol per poder sobreviure.

dijous, 30 de novembre de 2017

IV Concurs de Relats El Vi Fa Sang





 Avui us porto les bases del IV concurs de Relats que es celebrarà dins del Festival de Novel·la Criminal en Català de l'Espluga de Francolí que tindrà lloc els dies 6, 7 i 8 del proper mes d'abril.
Animeu-vos!!!!

BASES DEL CONCURS DE RELATS:

Descripció: Relat de ficció en llengua catalana sobre un tema criminal, que tingui com a escenari les vinyes o el vi de la Conca de Barberà. En seran guanyadores les cinc millors narracions, a criteri del Jurat.

Extensió: Un mínim de 10 i un màxim de 15 pàgines, a doble espai i font Arial 12; trenta línies de setanta espais cada pàgina.

Data límit i lliurament d’originals: Per correu electrònic, abans del dia 1 de març de 2018, a l'adreça següent: concurs@elvifasang.cat. L’escrit, original, es presentarà en format PDF. Amb un títol i sense signar (o signat amb pseudònim). En un altre document adjunt al correu, també en PDF, es faran constar les referències que permetin identificar l’autor: Nom i cognoms, adreça, codi postal, localitat i telèfon. Aquest document tindrà com a nom la paraula Plica seguida del títol de l’obra.

Dotació: Aquest concurs no té dotació econòmica. Els autors de les cinc narracions escollides rebran com a premi entrades per als museus de l’Espluga de Francolí, un lot de tres ampolles de vi de cellers locals i un diploma de reconeixement, que es lliuraran en un acte públic del Festival, la tarda del dia 7 d’abril de 2018. Les persones guanyadores (o aquelles en qui deleguin llur representació) hauran de ser presents a l’acte per recollir el premi.

Edició: Els cinc escrits seleccionats pel jurat es publicaran al web del Festival amb la signatura dels autors. També es podran editar en format de llibre, la presentació del qual tindria lloc amb motiu d’una posterior edició del Festival.

Jurat: Margarida Aritzeta, Salvador Balcells, Joan Rendé, Jordi Torre i Josep M. Vallès. La tria del jurat serà inapel·lable.

Animeu-vos!!

dilluns, 27 de novembre de 2017

LES PERERES FAN LA FLOR BLANCA



«Vivim en un món pensat per ser vist i no ens en van adonar fins que en Gerson es va quedar cec.»

Les pereres fan la flor blanca de Gerbrand Bakker
Fa relativament poc que vaig conèixer la prosa de Gerbrand Bakker, va ser amb la seva obra «Deu oques blanques». El seu estil literari sobri, íntim i molt subtil em va captivar i em vaig prometre que el llegiria més. Quan per fi, van ser moltes setmanes d'espera i ara entenc per què, a l'ebiblio va estar disponible aquesta obra no vaig dubtar en llençar-m'hi de cap, eren moltes les persones que m'havien dit que era la seva millor novel·la. Jo encara no tinc prou eines per dir si és cert o no, però el que si puc afirmar, és que és una gran obra, del millor que he llegit en temps.

dilluns, 20 de novembre de 2017

MUSO KUNDA, la casa de les dones.





«No es podia fumar, no es podia beure alcohol, no es podia escoltar música ni jugar a futbol, les dones s’havien de cobrir amb vel i els homes vestir decorosament.»

Muso Kunda, la casa de les dones de Gemma Freixas
Sempre m'han agradat els llibres que et permeten conèixer realitats d'altres països. No només que em permetin conèixer el país o les seves ciutats, sinó aquells que van més enllà i aprofundeixen en la realitat quotidiana de la gent que hi viu. I en això la Gemma Freixes en té la mà trencada.

Vaig conèixer l'autora amb "Malabo i les cendres" i no vaig dubtar gens ni mica en llegir aquesta nova novel·la, més quan l'editora m'explica que el personatge principal està basat en una persona que l'autora va conèixer i que a hores d'ara no saben res d'ella, no saben quina sort ha corregut... i havent llegit el llibre pensar-ho m'encongeix el cor.

dilluns, 13 de novembre de 2017

HOTEL LUTECIA



«El frío se había quedado allí, adherido a la palnta de los pies, entre los dedos, los huesos, con un propósito cruel: impedirle olvidar lo vivido.»

Hotel Lutecia d'Empar Fernández
Hi ha escriptors/es que quan els llegeixes per primera vegada saps que escriguin el que escriguin devoraràs les seves obres irremeiablement. Que els seus llibres formaran part dels imprescindibles de la teva biblioteca.
Això és el que em va passar a mi amb Empar Fernández. Des que vaig llegir «MalditaVerdad», novel·la que tanca la seva trilogia de la culpa, vaig saber que no deixaria passar cap de les seves obres. «Hotel Lutecia» és, de moment, la tercera que li llegeixo i en la llista de lectures pendents n’hi ha moltes més.

 Escrita amb una prosa càlida, polida, directe, on l’autora utilitza tota la paleta de colors, olors i sensacions i les transmet al lector amb total nitidesa; fent que puguem veure el color de les buguenvíl·lies, els clavells o les roses, olorar la lavanda, el romaní..., i sentir la desolació, el fred (sobre tot el fred) i la soledat que senten els protagonistes. Que ens permet passejar pels paisatges descrits, conèixer els llocs —el petit bistrot de la Blanche, el vestíbul del Lutecia o el Bar Ribera — i mullar-nos amb la mateixa pluja que cala els ossos de l’Andreu.