“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 15 de febrer de 2018

SOLO LAS BESTIAS



«La soledad [...] llego despacio, tuve tiempo a lo largo de los años de verla llegar, de sentir que me rodeaba como una enfermedad grave.»

Solo las bestias de Colin Niel
«Solo las bestias» és la primera obra de Colin Niel que ens arriba traduïda al castellà. També és el primer que jo llegeixo de l’autor francès, a qui no tenia el plaer de conèixer fins ara.

L’autor situa l’acció a una petita comunitat del Causse, al mig de les muntanyes del massís central francès. Un lloc poc poblat que es dedica essencialment a la pastura d'ovelles, a les granges de vaques i a l’agricultura; on les distraccions brillen per la seva absència; on tothom coneix a tothom i cap fet passa desapercebut. Tant la petita aldea com el fred rigorós que en aquell indret fa al ple de l’hivern són dos dels protagonistes d’aquesta història, i no són precisament secundaris, sinó que tenen un paper força rellevant.

dilluns, 12 de febrer de 2018

MANUEL DE PEDROLO, MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA





«En una societat con la nostra, la del fast-food, les noves tecnologies i la lectura dels titulars, que es queda a la superfície de tot i no pregunta res, llegir Manuel de Pedrolo és un acte revolucionari. (Cesc Freixes)»

Llegeixo a la web de l’editorial Meteora: “Pel que fa a Pedrolo, podríem dir que hi ha tres tipus de lectors: un primer que l’ha llegit abundosament i coneix prou bé la grandària i l’esplendor de la seva obra literària, un segon que va llegir el Mecanoscrit... i no ha tingut l’oportunitat d’endinsar-s’hi més, i un tercer que, pels motius que sigui, el desconeix.” I he de reconèixer, no sense certa vergonya, que jo pertanyo al segon grup, tot i que també vaig llegir «Joc brut».

divendres, 9 de febrer de 2018

MUERTE CON PINGÜINO




«Los muertos estaban vivos hasta la hora de morir y la necrológica debía trnasmitir su calor, no la tristeza irremediable.»


Muerte con pingüino de Andrei Kurkov
Quan compres un llibre essencialment per què et crida l’atenció la portada, tens molts números d’acabar penedint-te del teu impuls. Per sort no ha estat el cas, tot el contrari! He gaudit de la lectura i molt.

La desesperança del primer capítol, que l’autor ens descriu  amb la mateixa naturalitat que ho faria amb el paisatge que veu a través dels vidres, fa que t’enganxis a la lectura de «Muerte con pingüino», i que comencis a empatitzar amb els dos protagonistes: Viktor, un escriptor arruïnat, a qui la seva dona ha abandonat i que, per pal·liar la seva solitud, decideix adoptar a Misha, un pingüí del zoo de Kiev. Però Misha dista molt de ser un company alegre, ell també està deprimit i a vegades es comporta com un faria un adolescent. La vida de Viktor sembla millora quan un diari li proposa una feina: escriure esqueles de persones que encara són vives. Res serà tan senzill com sembla i les coses s’aniran complicant i molt per aquesta estranya i ben avinguda parella.

dilluns, 5 de febrer de 2018

MATARTE LENTAMENTE



«Más allá del dolor se abre una puerta iluminada por una extraña luz. Cuando la atraviesa, todo adquiere un sentido animal. Ya nada importa.»

Matarte Lentamente de Diego Ameixeiras
Després d’acabar «Conducerápido» vaig  tenir molt clar que Ameixeiras passaria a formar part dels escriptors que segueixo de prop i que no tardaria gaire a tornar a llegir un llibre seu. De fet a casa ja tenia «Matarte lentamente» i només he tardat un mes a encarar aquesta segona lectura.

L'autor se serveix d'un narrador en tercera persona, allunyant de l'omniscient al qual estem acostumats en la majoria de novel·les, molt més objectiu, que difícilment ens avançarà esdeveniments i que sembla que ens estigui descrivint les escenes d'una pel·lícula. Aquesta veu, que parla en present, ens acompanya al llarg dels 57 capítols, fent-nos transitar per la vida dels diferents personatges.

dilluns, 29 de gener de 2018

CONTES PER A LES NITS DE LLUNA PLENA



«Els contes que llegireu són bàsicament un exercici d’amor(als gèneres, als llocs comuns, al catàleg de monstres, a nosaltres mateixos) i sobre tot un divertiment.»

Contes per a nits de lluna plena  d' Anna Maria Villalonga
Tenim entre mans un llibre que és una petita delícia. Un cuqui llibre, tal com el va definir l'autora durant la seva presentació. I és ben cert. Apostroph edicions i propostes culturals, ha creat una petita (per extensió) joia; una edició acurada, treballada i cuidada fins a l'últim detall: de tacte suau, amb una combinació de vermell, blanc i negre; amb un interior esquitxat de petites il·lustracions força representatives i amb l'afegit de ser també un audiollibre —podem accedir a la web o mitjançant el codi QR que hi ha al seu interior — que només fa que rematar un treball excel·lent.

La teatralització dels textos, gràcies a la gent d’En Veu Alta, dóna la profunditat i la dimensió d’aquells serials radiofònics que enganxaven a les generacions anteriors —ara entenc per què! És brutal poder sentir tots els efectes i no només imaginar-los: el llamp, el tro, el vent, la pluja, el miol d’una gata...— i et fa sentir al mil per mil cada paraula, cada sensació... posant-te la pell de gallina. Poder escoltar-los al mateix temps que els llegeixes és un plaer.