«[...]I aquella al·lota que entrà totalment enganxada a l’heroïna i al seu fill i que aconseguí desempallegar-se sols de la primera .»
Si «Massa mares per un fill» ja venia
avalada per l'editorial que la publica, —encara no ha caigut a les meves mans
cap llibre de la col·lecció de Llibres
del Delicte que no m'hagi enganxat de valent, — conèixer a l'autora va fer
que les ganes de llegir-la creixessin exponencialment.
Dividida en 41 capítols curts, amb un narrador
omniscient en tercera persona, ens explica la trista història de la Trini,
una exdrogoaddicta, expresidiària, que apareix morta entre les escombraries
d'un carrer de Palma. El policia que dur el cas ho té clar: ha estat una
recaiguda i tanca el cas sense més preàmbuls. Per sort la Trini tenia bons amics
que no creuen que sigui això de senzill, ella duia neta molt de temps, volia
recuperar a en Kevin, el seu fill, i per aquest poderós motiu havia deixat les
drogues. L'Aitor, el metge de la presó on havia estat la Trini, comença
una investigació per tal d'aclarir el que realment li va succeir.
La Dora
coneix bé el món de la presó, hi ha treballat. I a partir d’aquest coneixement,
de petits retalls de diferents històries que ella ha conegut, ha estat capaç
d’escriure una història creïble, ben trenada,
amb uns indicis que ens faran pensar que el culpable és qui menys culpa
en té.
«Massa mares per un fill» ens parla de personatges reals, dels que habiten a totes les ciutats, de
gent amb problemes d'adicions; gent marginal a qui la societat etiqueta de
certa manera i als que els hi és molt complicat, per no dir impossible,
treure's aquesta etiqueta de sobre. Ja poden canviar, que la societat sempre
els veurà com una xacra, com els perdedors de la història.
I per això
els personatges que ens presenta l'autora, són creïbles, ben dibuixats, amb
trets característics. Des d'en Valls, el policia sorrut i malcarat
a qui el poden els prejudicis; a l'Aitor, dividit entre Palma on viu i
treballa i Barcelona on té la xicota. Un metge compromès amb la seva feina, que
no pararà fins a esbrinar la veritat, encara que això el mantingui lluny de la
seva estimada Laia. Passant pel Sebastià i l'Aina, els pares adoptius
d'en Kevin,
una parella de metges, amb una posició social molt allunyada de la Trini.
O el mateix Kevin un nen encantador que als seus set anys acabats de fer,
ha tingut ja més d'una mare, masses mares, però a la seva mare biològica ja no
la podrà conèixer mai.
La contraposició dels personatges i el seu estatus
social, el dels pares adoptius d'en Kevin a qui els anomenen Joan que
és un nom menys poligonero..., que viuen a un dels barris residencials de
la ciutat; o el de la Trini i la seva família, gitanos
fincats als barris marginals de Palma, ens dibuixen aquestes diferències
socioeconòmiques i culturals que pateix tota gran ciutat.
I ho fa amb un llenguatge sobri, sense floritures
ni abusant del registre dramàtic, els fets ja ho són prop per si mateixos,
només explicant-nos d'una manera planera, el que tots sabem que existeix i
passa i que moltes vegades preferim obviar.
L'autora ens presenta una investigació portada a
terme per la gent que estima a la Trini, persones que res tenen a
veure amb cap dels cossos de policia, lineal en el temps. Sabem com avancen dia
a dia. I ho adoba amb una seria d'històries paral·leles que ens ajuden a entendre
molt més bé el tarannà de cada un dels protagonistes. El fet que la
investigació no la porti la policia, sinó els amics de la Trini, dóna un caire
completament diferent, a la novel·la, allunyada de les novel·les del gènere que
se centren en investigacions policials. Per mi un dels grans encerts de la
novel·la.
«Ai, Valls, si no haguessis tengut tats de prejudicis!»
A mi també em va agradar molt l'enfocament de la investigació. Que fossin els amics qui la portessin a terme i aconseguissin treure'n l'entrellat.
ResponElimina